ELS VAMPIRS EMOCIONALS.

Aquest relat el trobareu al darrer número octubre 2008 de la revista INFOGAY del CGL de BCN
Text: Sylvergalxy.

il·lustració: A Jesús Ramos i Fran.

TITOL: ELS VAMPIRS EMOCIONALS

Ara farà quatre anys que en Robert i jo estem junts, tot i que no sento res d’especial i tinc la sensació de que no ha passat el temps no se pas si l’estimo i encara no se si estic enamorat d’ell perquè mai ha plorat mentre fem l’amor i mai he mort de plaer quan m’abraça fort i hem diu: “t’estimo”.
Quan el vaig conèixer ja no buscava res d’especial ja no hem creia les pel·lícules d’amor... (Deu Meu quant mal m’han fet les pel·licules de Walt Disney), abans de conèixer a en Robert, recordo que hem sentia com una mena de “Vampir Emocional” perquè m’alimentava de les emocions dels altres i vaig descobrir que era molt fàcil trobar qualsevol presa… una altra víctima.
I ara només puc viure el present quan ell hem mira i no puc mirar el futur, tinc l’estranya sensació de que arrossego d’alguna manera el meu passat i no puc abandonar-lo i soc conscient de que fins que no tens una relació no tens la necessitat de projectar i això sempre ho deixo per demà, un demà que mai bé i quan surt el tema hem sento com el meu portàtil quan està en Stand By.
Quan en Robert comença a parlar es com si hem bloquegés i no puc pensar ni divagar amb ell tot es massa pragmàtic. Tinc la sensació de cansament constant, llavors penso en totes aquelles víctimes…
Pot ser que en Robert sigui un altre Vampir Emocional? Ell diu que m’estima molt peró, ho fa de la manera adequada? Sap estimar-me correctament?
Jo sempre he cregut que la sort no depèn de res però des de que estic amb el Robert no en tinc tanta. Ara hem recordo que hi ha un proverbi xinès que diu alguna cosa com que les persones que no saben estimar donen molta mala sort., ara també recordo totes les històries que en Robert m’ha explicat d’amics seus, de gent que tenia al seu voltant, de gent que havia estimat i gairebé totes aquestes històries tenien un final tràgic. Seria per la seva culpa? Deu meu amb quina mena de “Gafe Vampir d’emocions” estic sortint, i tot això hem passa per deixar-me portat per les circumstàncies, per la meva comoditat emocional.
Jo he sigut un vampir emocional i he sapigut triar a les meves víctimes, sé perfectament com es llancen els fils d’aranya fins anul·lar a la presa.
Amb tot aixó he descobert amb la meva patètica història d’amor que u més u es igual a zero, i mira que les matemàtiques no son el meu fort però tinc l’absoluta certesa de que u mes u ha de ser igual a dos. I per no sapiguer sumar correctament a temps ara jo i el meu entorn està gafat.
Per sort en aquesta vida tot té solució i no penso buscar l’amulet de la bona sort.
Demà al matí aprofitaré que en Robert està treballant per agafar totes les meves coses i tornar a casa meva, ja l’escrit una nota, una mena de carta d'acomiadament (sense explicar-li lo de la mala sort clar, que no pensi que ha estat sortint amb un desequilibrat), i li deixaré penjat a la nevera amb aquell magnètic que varem comprar en aquell viatge a París, (com pots quedar-te dormit en el creuer nocturn pel Sena... Dans le Bateau Mouxe...).
Jo se que no es la millor manera de fer les coses però no existeix la forma correcta de fer-la aquestes situacions sempre son doloroses, ho he de fer.
Aquesta nit somiaré que de nou estic a casa meva, llançaré tot el que hem generi males vibracions ho netejaré tota amb algú desinfectant que faci olor a taronja (que es el meu aroma) i començaré un nou cicle.
Mentre penso en Tot aixó abans de passar la meva darrera nit en aquesta casa miro l’esquena d’en Robert (ell sempre va a dormi molt d’hora) , mentre comptemplo la seva esquena plena de pels, xiuxiuegi-ho amb força: u més u son dos i ara poso la meva ma esquerra sobre el seu cap i penso amb fermesa: “ET TRANSMETO TOTA LA INMUNDICIA I LA MALA SORT QUE M’HAS DONAT”.

SYLVERGALAXY