miércoles, diciembre 23, 2009

FELICES FIESTAS


HOLA A TODOS UN AÑO MÁS OS MI PERRITO SPUNKY Y YO OS QUEREMOS FELICITAR ESTAS FIESTAS NAVIDEÑAS, Y DESEAROS UN 2010 LLENO DE LUJO Y DE TODO LOS BUENO LO MEJOR.
QUE TODOS VUESTROS SUEÑOS SE HAGAN REALIDAD.
BESITOS NAVIDEÑOS DE:
SPUNKYNOEL Y SYLVEGALAXY

OS DEJO EL ENLACE DE FELICITACIÓN NAVIDEÑA DE LEONA CARRINTONG DE LA CUAL SOY SUPER FAN......

http://www.youtube.com/watch?v=gkVsqkCPY5A&feature=related

miércoles, diciembre 16, 2009

EL SUEÑO DE NIL


EL SOMNI D’ EN NIL

L’altra tarda vaig quedar amb el meu colega Nil.
En Nil i en Robert son parella des de fa gairebé onze anys i s’estimen moltísim.
Ara fa buit mesos que en Robert va haver de marxar a Milà per motius laborals i en Nil s’ha quedat a Barcelona ja que es una cosa momentània i ell en té tota la seva vida a la ciutat comtal.
En Nil havia quedat amb mi per explicar-me com havia estat el seu últim viatge per trobar-se amb el seu estimat i tot i que se’l veia força content, vaig detectat que no era en Nil de sempre.
Una vegada amb ell a la cerveseria de sempre, jo li vaig preguntar, que tal havia estat la retrobada amb en Robert ja que feia gairebé tres mesos que no es veien, i en Nil en va contestar:
Nil: Mira Sylver, jo sé perfectament que no soc ni Madonna ni una gran estrella de cinema, es a dir que desprès de tres mesos sense veuren’s no m’esperava una benvinguda amb flors ni catifes vermelles ni tot això , i tu hem coneixes Sylver, però desprès d’un viatge interminable, en Robert hem va enviar un missatge al mòbil en arribar a l’aeroport i hem comenta que m’hauria de passar per la seva empresa ja que no podia sortir, imaginat la meva sensació, tres mesos sense veure a la persona que estimes i de sobte el veus al seu lloc de treball, tot ple de gent desconeguda amb les típiques mirades de reüll i jo allà amb la meva maleta hem sentia més Lina Morgan que mai...
En Nil hem va explicar que després de aquella trobada i que es normal i que no sempre tenim el que volem el dia que vam estar junts van ser genials i que ho havia viscut com una mena de lluna de mel, tot i que havia detectat que en Robert últimament estava molt capficat dintre del seu mon, de la seva feina, que entenia que ara era el que li tocava de fer però que patia de que la relació es refredes per culpa d-aquesta obsessió d en Robert.
En Nil estava tan neguitós que hem va explicar un somni que va tenir i que he cregut oportú i amb el seu permís es clar, explicar- lo en aquest relat.
Somni d en Nil:
Nil: Era un mati preciós feia un vent agradable i en Robert m havia proposat de portar me a un lloc que havia descobert i que volia que jo veies.
En arribar vaig flipar era un acantilat d uns cent metres d alçada, en Robert i jo ens vam enfilar pel precipici i gairebé no veiem el final, només el soroll del silenci i les nostres veus.
Jo tenia por de caure pel precipici però en Robert estava ben lligat amb una corda, una corda molt gran que estava lligada a les portes de la seva empresa.
En Robert aguantava molt fort amb els seus braços i jo hem sentia com la protagonista de Titànic mirant a l infinit mentrestant en Robert m aguantava però de repent….
A en Robert li va sonar el seu mòbil, li trucaven de la seva empresa i era molt urgent Així que hem va deixar caure pel precipici i va anar corrents a la seva empresa i mentrestant jo queia pel precipici…..
Recordo que mentrestant queia pel precipici hem trobava a molta gent, a tots el meus amics, a la meva família i tothom hem deia que voles fins al sol. Jo no podia perquè anava amb molta velocitat i cada vegada veia el terra mes a proa dels meus nassos i hem feia molta ràbia pel que m havia fet en Robert ...
Però de sobte vaig entendre que si en Robert havia de estar ara on era, jo havia de volar fins al sol i no se com vaig començar a moure els meus braços i de repent vaig veure que tenia ales, i que les podia moure i que ja no queia, i que el terra cada vegada era mes lluny, estava volant, seguint el camí de la llum, estava volant cap a la llum....
ESTE ES EL ARTICULO QUE HE ESCRITO PARA EL ÚLTIMO NÚMERO DE LA REVISTA INFOGAY DEL NUMERO DICIEMBRE DEL, ESPERO QUE OS HAYA GUSTADO.
EL TEXTO ES DE: sylvergalaxy
Y LA ILUSTRACIÓN ES DE: A. Jesús Ramos Lucena

miércoles, octubre 21, 2009

AMORS D'ESTIU

Para los que no tengais la revista y si los interesad@s ...Este es el relato del último número de la revista Infogay del colectivo GL de Barcelona.
Texto: Sylver
Ilustración: A. Jesús Ramos

AMORS D’ESTIU
El protagonista d’aquesta història es diu Jordi i és un xicot que com aquell que diu, no fa ni tres dies que va arribar de les seves vacances i encara està aterrant en aquesta mena de monotonia que ens recorda a quin mon estem encara que ell no ho senti així en aquests moments.
Aquest any el distí que ell nostre protagonista ha triat per les seves vacances ha estat; Argentina, hi anava per dos motius de bastant pes:
El primer per tal de conèixer Argentina, tot i que en Jordi ha vingut amb un sentiment bastant satisfactori, ja que el país l’ha fascinat en tots els sentits, i que ha vist coses impressionants us diré que tranquils, ja que no penso fer una explicació dels paisatges que ha vist, ni quedar un dia amb ell i tots vosaltres, si es que no voleu, per ensenyar-vos les fotografies de les Catarates de Iguaçú i el Perito Moreno, no penso parlar dels racons que ha descobert, soc molt conscient que per això ja teniu milers de pàgines webs bastant interessants que podeu consultar i es que més aviat m’agradaria parlar del segon motiu pel qual en Jordi havia decidit fer aquest viatge a la terra dels antics Patagònics.
El segon motiu era que a l’Argentina es trobava el seu xicot, l’ Ariel.
En Jordi i l’Ariel ja feia gairebé tres mesos que no es veien i es clar en Jordi es moria de ganes de trobar-se amb ell.
Durant el període de temps que havien estat separats tots dos havien mantingut contacte sobretot via e_mail o be amb alguna trucada; i com molts de vosaltres ja sabreu, una relació amb tanta distància entre mig pot causar molts conflictes interns i en Jordi no es menys.
En Jordi havia viscut aquesta experiència, al principi, com una mena de prova i amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos, tot i que ho vivia amb força normalitat era molt conscient que clar una trucada en un moment donat i un e_mail romàntic podia ser suficient ja que tot era perfecte.... Bé quasi tot ja que li faltava la seva presència i el seu contacte.
D’aquesta manera i de mica en mica va començar a tenir dubtes, i no sobre l’Ariel i la seva fidelitat, ja que els protagonistes de la història estan molt enamorats, més aviat els dubtes que en Jordi volia resoldre eren sobre els seus sentiments.
Bé en Jordi volia saber si es pot estimar amb la mateixa intensitat o si realment aquests sentiments es magnifiquen amb la distància, es a dir volia comprovar si això que passa als programes del tipus “Gran Hermano”, de la típica parella que estan separats durant un període de temps i que el que està dintre de la casa ho passa fatal i tot això esdevé amb la sensació de que no es pot viure sense la mitja taronja, i que es creu que s’estima més que avans ja que en tot aquest temps, s’han adonat de moltes coses i tot això....
Us diré que en Jordi es un tele-adicte fanàtic d’aquests programes i que per moments i amb la distància hi havia dies que ho vivia d’aquesta manera i d’altres que no sabia si ho estava magnificant tot amb tants quilòmetres de separació.
I amb totes aquestes sensacions va arribar el dia, i desprès de gairebé tretze hores d’avió i no se quants “Miolastans” ja que en Jordi ho passa fatal als avions des de que va veure la pel·lícula “Viven” .... en Jordi va aterrar a Buenos Aires i feta tota un Evita es va trobar amb el seu estimat.....
La trobada va ser d’allò més emotiu i passional però això forma part de la intimitat dels nostres protagonistes.
Anàvem passant els dies i en un principi tenien una sensació semblant a la que tenien quan has fet un examen a la universitat, es a dir, tenien aquesta sensació de que ja està fet i ara falta saber els resultats i en aquells moments al més important era el fet que estaven junts de nou.
En Jordi i l’Ariel van estar junts gairebé cinc setmanes, pot ser el seu rècord de temps en estar junts i la conclusió del nostre protagonista va estar la següent.
En Jordi quan tornava desprès de tants dies junts venia pletòric i ple d’amor i bastant més relaxat, es clar, però una vegada aquí un dia hem va trucar per telèfon i hem va dir:
Sylver, tinc una sensació molt estranya saps, es sobre aquella comparació que et vaig posar de quan fas un examen, la meva conclusió es que si que l’he aprovat, però que amb que el viscut he vist que els sentiments que ens mostren al Gran Hermano... son mentida podrida, que realment tot es magnifica i que jo l’he viscut com un parèntesis.... saps tinc la sensació que he fet com una mena de parèntesis sentimental en el temps que he estat separat i que ara que he tornat ha estar amb l’Ariel he viscut tot com una mena d’amor d’estiu, que realment ara els sentiments son més profunds i han augmentat tot i que ara ell està en Buenos Aires i jo estic aquí i tinc que continuar endavant....
Sylver

viernes, junio 12, 2009

UNA AÑO MÁS











Hoy es mi cumple un añito más.
Este año para celebrarlo voy ha hacer una fiestecita en casa. Me apetece mucho la verdad reunión y cháchara algo relajadito.
Hace tres años celebré la Travestis Tortillas Party y parece que fué ayer pero este año me apetece algo diferente.
He pensado en el verano, en las ganas que tenía de que llegase para mí este invierno ha sido duro tanta lluvia y más ahora que voy a tener dos (inviernos me refiero, es que en agosto me voy a Argentina y allí será invierno otra vez....pero será por una buena causa).
Y pensando en algo verniego mientras escuchaba de fondo el último single de "la pequeña edad de hielo" se me ocurrió, el hielo el blanco..... ¿porqué no hacer una fiesta en la cual todos vayamos de blanco?
Y así Fué la fiesta de blanco.
Empezaron a venir Ferrán, mi niño mi sobrinito vestido de blanco más guapo para comerselo y luego mi niña María mi niña, mi hija putativa... requeteguapa los dos más guapos dandose besitos (creo que se gustan).
Mi hermana y Guillem cargados de Lambrusco que buena idea, y Fátima mi mujer preferida optó por el negro pero a ella se lo perdono todo, luego vino mi hermana siamesa mi Enric con unos sombreros adquiridos en el chino que nos daba ese toque chic que tanto nos mola, Natalia y David que estaban pletóricos se acababan de comprar un crucero para este verano por las islas griegas, mi Sandry y Joan me trajeron el pastel (que rico estaba) me faltaron las velas, creo que este ha sido el primer años que no las apago y me gusta la idea ha sido como que ya soy mayor para apagarlas y de repente apareció Tere radiante, tere en un principio se venía conmigo a Argentina pero ha cambiado de planes y se va a la india.
De repente nos reencontramos Fátima, Sandra, Tere y yo los cuatro estuvimos en china va ha hacer ahora cinco años y desde entonces no coincidiamos los cuatro juntos que sensación hemos pensado hacer una cenita cuando acabe el verano para contarnos nuestras cositas.
Raquel y Maika se iban superconjuntadas de blanco o fucsia (que era otra opción).
Y cómo no mis niños Segi y Jordi mis exóticos que me encantó que viniesen y acabar la fiesta con ellos.
Hoy me siento que no soy tan mayor.
GALAXY

jueves, mayo 28, 2009

HOY ME SIENTO MÁS ESCARLET QUE NUNCA

Ilustrado por: A. Jesús Ramos.
Hola, he decidido colgar el último artículo publicado en la revista InfoGay de este mes, la ilústración como siempre es de mi pintor favorito A Jesús.
(Sorry para los que no entendeis el idioma, pasa que la revista es en Catalan).

AVUI HEM SEMPTO MÉS ESCARLET OHARA QUE MAI!

He començar a escriure un parell de relats i ningú m’interessa, ara estic passant per un moment de canvis a la meva vida i es per això que pot ser el text hem surti una mica personal.
Ara fa Quatre anys vaig decidir tallar amb una relació de vuit anys ja que tot i que aparentment tot anava com la seda tenia la sensació de que no estava complert, es la meva obsessió, aquesta mena desesperada de buscada que he tingut tota la meva vida, tot i tenint aquesta mena de comoditat absurda perquè t’aixeques al matí i no estàs sol, o perquè quan vas al mercat compres per dos i totes aquestes coses, el cert es que jo hem sentia sol igualment i es per això que ara farà cinc anys un dia de Sant Jordi que vaig tancar aquet cercle de la meva vida per tal d’obrir d’altres.
Diuen que quan superes els trenta i amb aquesta situació et tornes molt exigent gairebé maniàtic no es cert, i molts dels que hem llegiu sabreu això en el meu cas es mentida i que puc tenir les mànigues ben amples i ara que tinc gairebé quaranta ni en tinc de mànigues tot i que una sempre ha tingut ben clar els seus principis.
Durant aquets cinc anys he conegut a molta gent la majoria molt interessant i d’altres que ara son avui en dia el meus millors amics, he descobert que no sempre s’esmorza amb diamants, i ningú te relació amb amants inoblidables.
La veritat es que tots els homes que ham passat per la meva vida m’han tractat força bé i estic segur que molts encara estan enamorats de mi, per altres he estat i seré per sempre el seu referent i hem buscaran a mi en totes les seves relacions i això no es possible es clar. El cert es que jo no he tingut, ni en tinc cap referent en qüestió de parella, miro al meu entorn i mai he volgut estar ni ser com les parelles que conec o com les que he tingut això es ben cert.
Amb tot això un dia humit jo anava amb un amic a un concert, durant el camí parlaven de les nostres coses, es a dir dels homes i jo havia decidit tallar amb una d’aquestes històries que de vegades estires i estires quan saps des del primer moment que això no en te de futur i que no et portarà enlloc, i parlant de tot això vaig tenir la sensació de nou a la meva vida un cercle es tancava i que en tenia ganes d’obrir d’altres.
Durant el concert hem va cridar l’atenció un noi molt trempat, i no se com vam acabar junts al final del concert vam començar a parlar tímidament amb frases típiques i un si vols el meu telèfon podríem quedar un altre dia i així va passar.
Sembla mentida però ja han passat dos anys des de aquell dia que vaig quedar amb ells i hem va convidar a casa seva a sopar, era la nostra tercera cita i tots dos estàvem tan nerviosos, pel meu cap passaven moltes coses i pel seu segurament també. Desprès del sopar vam seure al teu sofà, aquell sofà sap tantes coses en un moment determinar de la conversa ell hem va agafar les mans i va mirar-me molt fixament als ulls i amb veu tremolosament hem va dir:Mira Sylver, jo visc aquí aquet es el meu entorn, no soc gaire cosa però m’agradaria tenir una cosa seriosa amb tu, perquè estic molt agust i hem fas sentir moltes coses i tinc la sensació de que puc arribar a sentir moltes més.....
A mi aquelles paraules hem van arribar molt endins i clar que vaig accedir, durant aquests dos anys ham passat moltes coses, hem fet molts viatges hem parlat de les nostres coses, i avui tinc la sensació de que realment puc arribar a sentir-ne moltes més.
Sembla que en aquesta ciutat tot he d’estar en un constant canvi, les persones, les modes, els carrers, les relacions els treballs, es com si una mena d’atzar universal no volgués que estiguéssim tranquils i jo no soc uns menys.
La setmana passada vaig quedar amb el meu xicot, vam berenar i desprès hem va convidar al mateix sofà on un dia es hem va declarar el seu amor i amb veu tremolosa hem va explicar que havia de marxar durant una temporada a Buenos Aires, en concret quatre mesos per motius laborals. Tots dos sabem que es el millor per ell professionalment i personalment no podem evitar emocionar-nos cada vegada que mirem el calendari i veiem que cada dia s’apropa més el moment. No se com reaccionarem segurament ens adonem que el que tenim es més important del que pensaven per que sempre t’adones de lo important que son les coses quan no les tens, no ho se encara ho estic paint tot i mentre compto els dies, no ho se pas, i son tantes coses que m’estimo més anar-me a dormir, demà serà un altra dia i segurament tot serà diferent, jo ho deia Escarlet Ohara.
Text: SylverGalaxy

jueves, abril 30, 2009

LA VUELTA AL MUNDO A LOS 40...

Ilustración: Jesús Ramos

Texto: Escrito para la revista Infogay, de la edición de Febrero- Marzo. 2009.

DONANT LA VOLTA AL MON ALS 40...

Hem dic Sylver i ja fa quatre anys que visc a Nova York, jo sempre he viscut a Barcelona però vaig marxar de la ciutat fugint de mi mateix, de les pors que tinc al meu interior i per que la ciutat s’ hem feia cada vegada més petita.
Tenia la sensació de que tot era com un petit poble, on tothom sabia de tu, quan caminava pels carrers moltes porteries hem sonaven, hem venia al cap tots els pisos on havia estat, gairebé havia estat a tots els hotels de la ciutat, quan anava pel carrer m’angoixaven aquelles cares que amb el temps havien esdevingut un record borrós i d’altres que havia de tenir molt presents ja que sortien per la tela, o feia un anunci o treballava justament en aquella botia, d’alguna manera això m’angoixava i sabia que el que jo sempre estava buscant no estava a Barcelona.
Ens aquests quatre anys encara no havia tornar a Barcelona, tenia el mínim contacte amb els meus millors amics i la meva família que ve bastant sovint i de moment aquests son el llaços que volia tenir amb la meva anterior vida, com si fos un fugitiu perillós i realment ho era però de mi mateix tot i sàpiguen-te que amb aquesta distància no aconseguiria solucionar el meu problema.
Però un dia la cosa va canviar...
Era una tarda d’estiu preciosa i jo passejava amb el meu gos pel Central Par, quan de repent, justament davant meu, hem vaig trobar amb en Jack, casualitat o no vaig arribat a la conclusió vivint en una ciutat tan gran també pots tenir la sensació de viure en un poble...
En Jack i jo teníem moltes coses en comú, tots dos havíem fugit de la nostra ciutat, ell degut a un passat turmentós i jo per aquesta mena de turmenta estranya que m’ha perseguit tota la meva vida... el fracàs emocional per no haver trobat la meva mitja taronja, la meva mitja meitat,
I ara que ho penso estic a punt de fer els quaranta i a la meva vida he tingut mitges pomes, mitges peres, però lo més semblant a un cítric que he tingut ha sigut mig llimona, d’aquestes he tingut moltes.
En Jack i jo ens vam saludar amb el típic que tal com estàs i a veure si un dia d’aquests ens truquem i tornem a repetir i bla, bla, bla...
I des d’aquell dia que no paro de trobar-me amb xicots que han estat amb mi, jo i aquesta promiscuïtat, passejo pels carrers i reconec moltes porteries, vaig a comprar i aquell noi tan simpàtic hem saluda perquè pot ser ell si es recorda d’aquella nit que vam passar junts...
Si un altre cop aquesta sensació i avui tinc la mateixa angoixa que tenia quan vivia a Barcelona i m’estic plantejant de fugir de Nova York ja que aquí tampoc trobaré el que necessito per sentir-me realment complert i ple amb mi mateix.
He mirat per Internet i Berlín es una ciutat que m’atrau bastant, jo sempre he estat molt germànic i puc aprofitar per perfeccionar el meu alemany, pot ser que a Berlín trobaré la meva mitja taronja.
I si no es a Berlín? La veritat es que si segueixo així cada vegada coneixeré més ciutats. Seré com el Willy Foc i donaré la volta al mon? Tot i que hem sento més identificat amb la Isabel Gemio amb la caravana de l’amor donant voltes per tot el mon buscant una mitja taronja i al pas que vaig quan la trobi, si la trobo ja estarà seca i jo sense suc.
Bé no puc divagar més, ara necessito fugir d’aquesta ciutat vivint aquí tot i tothom m’angoixa, tinc por de anar a comprar, no vull trobar-me amb ningú més, ara tots els neoyorkins saben que he fracassat que no ho he aconseguit!
Aquesta mateixa tarda aniré a comprar uns Frankfurt i unes kartoffelns per sopar i hem baixaré aquell curs: d’aprendre alemany is very easy, ja he parlat amb el meu gos i està molt content diu que a nova York fa molta calor a l’estiu i es mesa sorollosa, a més a més els meus familiars i els meus amics segurament també es posaran contents Berlín està més a prop de Barcelona, tot indica que a Berlín els meus somnis es faran realitat.
Text: SylverGalaxy