Texto: Escrito para la revista Infogay, de la edición de Febrero- Marzo. 2009.
DONANT LA VOLTA AL MON ALS 40...
Hem dic Sylver i ja fa quatre anys que visc a Nova York, jo sempre he viscut a Barcelona però vaig marxar de la ciutat fugint de mi mateix, de les pors que tinc al meu interior i per que la ciutat s’ hem feia cada vegada més petita.
Tenia la sensació de que tot era com un petit poble, on tothom sabia de tu, quan caminava pels carrers moltes porteries hem sonaven, hem venia al cap tots els pisos on havia estat, gairebé havia estat a tots els hotels de la ciutat, quan anava pel carrer m’angoixaven aquelles cares que amb el temps havien esdevingut un record borrós i d’altres que havia de tenir molt presents ja que sortien per la tela, o feia un anunci o treballava justament en aquella botia, d’alguna manera això m’angoixava i sabia que el que jo sempre estava buscant no estava a Barcelona.
Ens aquests quatre anys encara no havia tornar a Barcelona, tenia el mínim contacte amb els meus millors amics i la meva família que ve bastant sovint i de moment aquests son el llaços que volia tenir amb la meva anterior vida, com si fos un fugitiu perillós i realment ho era però de mi mateix tot i sàpiguen-te que amb aquesta distància no aconseguiria solucionar el meu problema.
Però un dia la cosa va canviar...
Era una tarda d’estiu preciosa i jo passejava amb el meu gos pel Central Par, quan de repent, justament davant meu, hem vaig trobar amb en Jack, casualitat o no vaig arribat a la conclusió vivint en una ciutat tan gran també pots tenir la sensació de viure en un poble...
En Jack i jo teníem moltes coses en comú, tots dos havíem fugit de la nostra ciutat, ell degut a un passat turmentós i jo per aquesta mena de turmenta estranya que m’ha perseguit tota la meva vida... el fracàs emocional per no haver trobat la meva mitja taronja, la meva mitja meitat,
I ara que ho penso estic a punt de fer els quaranta i a la meva vida he tingut mitges pomes, mitges peres, però lo més semblant a un cítric que he tingut ha sigut mig llimona, d’aquestes he tingut moltes.
En Jack i jo ens vam saludar amb el típic que tal com estàs i a veure si un dia d’aquests ens truquem i tornem a repetir i bla, bla, bla...
I des d’aquell dia que no paro de trobar-me amb xicots que han estat amb mi, jo i aquesta promiscuïtat, passejo pels carrers i reconec moltes porteries, vaig a comprar i aquell noi tan simpàtic hem saluda perquè pot ser ell si es recorda d’aquella nit que vam passar junts...
Si un altre cop aquesta sensació i avui tinc la mateixa angoixa que tenia quan vivia a Barcelona i m’estic plantejant de fugir de Nova York ja que aquí tampoc trobaré el que necessito per sentir-me realment complert i ple amb mi mateix.
He mirat per Internet i Berlín es una ciutat que m’atrau bastant, jo sempre he estat molt germànic i puc aprofitar per perfeccionar el meu alemany, pot ser que a Berlín trobaré la meva mitja taronja.
I si no es a Berlín? La veritat es que si segueixo així cada vegada coneixeré més ciutats. Seré com el Willy Foc i donaré la volta al mon? Tot i que hem sento més identificat amb la Isabel Gemio amb la caravana de l’amor donant voltes per tot el mon buscant una mitja taronja i al pas que vaig quan la trobi, si la trobo ja estarà seca i jo sense suc.
Bé no puc divagar més, ara necessito fugir d’aquesta ciutat vivint aquí tot i tothom m’angoixa, tinc por de anar a comprar, no vull trobar-me amb ningú més, ara tots els neoyorkins saben que he fracassat que no ho he aconseguit!
Aquesta mateixa tarda aniré a comprar uns Frankfurt i unes kartoffelns per sopar i hem baixaré aquell curs: d’aprendre alemany is very easy, ja he parlat amb el meu gos i està molt content diu que a nova York fa molta calor a l’estiu i es mesa sorollosa, a més a més els meus familiars i els meus amics segurament també es posaran contents Berlín està més a prop de Barcelona, tot indica que a Berlín els meus somnis es faran realitat.
Text: SylverGalaxy
Hem dic Sylver i ja fa quatre anys que visc a Nova York, jo sempre he viscut a Barcelona però vaig marxar de la ciutat fugint de mi mateix, de les pors que tinc al meu interior i per que la ciutat s’ hem feia cada vegada més petita.
Tenia la sensació de que tot era com un petit poble, on tothom sabia de tu, quan caminava pels carrers moltes porteries hem sonaven, hem venia al cap tots els pisos on havia estat, gairebé havia estat a tots els hotels de la ciutat, quan anava pel carrer m’angoixaven aquelles cares que amb el temps havien esdevingut un record borrós i d’altres que havia de tenir molt presents ja que sortien per la tela, o feia un anunci o treballava justament en aquella botia, d’alguna manera això m’angoixava i sabia que el que jo sempre estava buscant no estava a Barcelona.
Ens aquests quatre anys encara no havia tornar a Barcelona, tenia el mínim contacte amb els meus millors amics i la meva família que ve bastant sovint i de moment aquests son el llaços que volia tenir amb la meva anterior vida, com si fos un fugitiu perillós i realment ho era però de mi mateix tot i sàpiguen-te que amb aquesta distància no aconseguiria solucionar el meu problema.
Però un dia la cosa va canviar...
Era una tarda d’estiu preciosa i jo passejava amb el meu gos pel Central Par, quan de repent, justament davant meu, hem vaig trobar amb en Jack, casualitat o no vaig arribat a la conclusió vivint en una ciutat tan gran també pots tenir la sensació de viure en un poble...
En Jack i jo teníem moltes coses en comú, tots dos havíem fugit de la nostra ciutat, ell degut a un passat turmentós i jo per aquesta mena de turmenta estranya que m’ha perseguit tota la meva vida... el fracàs emocional per no haver trobat la meva mitja taronja, la meva mitja meitat,
I ara que ho penso estic a punt de fer els quaranta i a la meva vida he tingut mitges pomes, mitges peres, però lo més semblant a un cítric que he tingut ha sigut mig llimona, d’aquestes he tingut moltes.
En Jack i jo ens vam saludar amb el típic que tal com estàs i a veure si un dia d’aquests ens truquem i tornem a repetir i bla, bla, bla...
I des d’aquell dia que no paro de trobar-me amb xicots que han estat amb mi, jo i aquesta promiscuïtat, passejo pels carrers i reconec moltes porteries, vaig a comprar i aquell noi tan simpàtic hem saluda perquè pot ser ell si es recorda d’aquella nit que vam passar junts...
Si un altre cop aquesta sensació i avui tinc la mateixa angoixa que tenia quan vivia a Barcelona i m’estic plantejant de fugir de Nova York ja que aquí tampoc trobaré el que necessito per sentir-me realment complert i ple amb mi mateix.
He mirat per Internet i Berlín es una ciutat que m’atrau bastant, jo sempre he estat molt germànic i puc aprofitar per perfeccionar el meu alemany, pot ser que a Berlín trobaré la meva mitja taronja.
I si no es a Berlín? La veritat es que si segueixo així cada vegada coneixeré més ciutats. Seré com el Willy Foc i donaré la volta al mon? Tot i que hem sento més identificat amb la Isabel Gemio amb la caravana de l’amor donant voltes per tot el mon buscant una mitja taronja i al pas que vaig quan la trobi, si la trobo ja estarà seca i jo sense suc.
Bé no puc divagar més, ara necessito fugir d’aquesta ciutat vivint aquí tot i tothom m’angoixa, tinc por de anar a comprar, no vull trobar-me amb ningú més, ara tots els neoyorkins saben que he fracassat que no ho he aconseguit!
Aquesta mateixa tarda aniré a comprar uns Frankfurt i unes kartoffelns per sopar i hem baixaré aquell curs: d’aprendre alemany is very easy, ja he parlat amb el meu gos i està molt content diu que a nova York fa molta calor a l’estiu i es mesa sorollosa, a més a més els meus familiars i els meus amics segurament també es posaran contents Berlín està més a prop de Barcelona, tot indica que a Berlín els meus somnis es faran realitat.
Text: SylverGalaxy
