LES INQUIETUTS D’ EN SYLVER GALAXY

Quan vius a una gran ciutat com ara Barcelona, et poden passar moltes coses al mateix dia, tantes que es com si de sobte el temps fos el nostre enemic i sembla que hem de lluitar en contra d’ ell per que tot sigui més ràpid.

O pot ser estem tant acostumats a que tot vagi molt de presa?
Hem dic Sylver Galaxy i aquesta es una història a la meva ciutat; “Sylver Galaxy in de City”:
Un dia hem hem vaig donar compte que volia acabar amb un passat que m’angoixava, i de que les meves històries havien de tenir un principi i un final.
Cadascú tanca les seves angoixes com pot i jo vaig decidir llançar-ho TOT per la finestra les coses de casa que hem “Donaven mal rollo”; records: aquella samarreta que et vas deixar a casa meva, aquell quadre que hem vas pintar, les fotos dels nostres viatges.....

I abans d’anar al llit vaig veure escampats pel carrer tots aquells records, totes les coses que hem feien mal, sabent que no passaria res ja que a l’endemà quan tornés a mirar per la finestra, tots aquells records haurien desaparescut, perquè segurament les aprofitaria algú que passava pel meu carrer, els objectes que m’angoixaven o el mes possible els escombriaires farien de tot mentres jo dormia...

I et dones compte que res es tant important com et semblava i que a la vida s’han de tancar els cercles.
Es la meva teoria dels cercles, en Sylver Galaxy i la meva teoria dels cercles; totes les històries comencen i finalitzen formant un cercle, pot ser que no ho puguis tancar quan vols però la meva experiència m’ha fer comprovar que al final d’una manera o d’altra sempre es tanquen.

Pensant en tot això vaig sortir al carrer, i hem vaig recordar d’una paraula nipona del meu últim viatge al Japó : “MUGA”, que es quan camines sense pensar, ja que la inèrcia la que fa que facis les coses que has de fer per que estem tan programats per fer les.

Un instant i hem va venir al cap la meva imatge llançant tot per la meva finestra, pot ser m’ha via vist algun veí però de sobte al carrer algú hem saluda...

No recordo el seu nom!!!
Qui era? He parlat amb ell per inèrcia i segurament el record de la seva cara s’esborrarà, al cap de tres segons i es que en una ciutat tan gran com aquesta si no vols patir has de lluitar contra tot el que et fa mal, i si, pots llançar objectes per la finestra però les persones estan aquí i comparteixen la mateixa ciutat, llavors ens contagiem d’aquesta mena de malaltia que els psiquiatres anomenen: “PROTOPAGNASIA” ; si la pateixes pots trobar-te amb algú i no recordar-te d’ ell ja que als tres segons mes tard segurament ja has oblidat qui es, per molt important que sigui, es com una mena d’evolució... o pot ser :
Estem obligats a patir-la per tal de sobreviure en una gran ciutat?
Si tot ho llancem i patim de malalties que fan que ens oblidem del nostre passat, sembla que la vida tingui més sentit.... oi?
Pensant en tot això, i caminant pel carrer, de sobte...

Ll’aparador d’una carnisseria hem va impactar, un munt de bestioles mortes, hem van fer re capacitar i un munt de frases que havia sentir passaven pel cap:

“JO PENSAVA QUE SEMPRE ESTARIEM JUNTS, I M’IMAGINAVA DE GRAN AMB UNA PERSONA COM TU”

“T’ESTIMARÉ PER SEMPRE I SOC TEU PER SEMPRE”
“T’HE PINTAT AQUEST QUADRE QUE SIMBOLITZR EL NOSTRE AMOR”

“DEIXO AL TEU CALAIX LA MEVA SAMARRETA PREFERIDA”

“PODEM MIRAR LES FOTOS DEL NOSTRE VIATGE, M’AGRADA AQUELLA QUE ESTEM JUNTS MIRANT A L’INFINIT????”

Frases que voltaven pel meu cap i que segurament acabaré oblidant, aquestes no les podré llançar enlloc, i segurament ningú les podrà aprofitar, formen part de la meva vida i se que he de continuar caminant.
Deixo de mirar l’aparador de la carnisseria i continuo caminant, tinc moltes coses a fer avui i no tinc temps de pensar en frases de no se qui, ni de pensar en les coses que algú hem va dir algun dia i de qui ara no recordo la seva cara, ni d’aquella samarreta que vaig llançar i si miro a l’infinit no tinc present aquella foto que vaig llançar per la finestra.
Però!!!
Realment tot es tan fàcil?
Podem tancar un cercle llançant els records per la finestra?
Realment patim d’aquesta malaltia que ens fa oblidar als que no volem?
Ja ha passat un altra dia i m’estic fumant un cigarreta a la meva terrassa mirant a l’infinit, això hem recorda alguna cosa que ara no se quina es..
No puc evitar mirar l’edifici que tinc en front, hi ha una noia que està llançant coses per la seva finestra, una samarreta, fotos, un quadre....
Hem recorda alguna cossa...
Segurament demà serà un altra dia!

Il•lustració: MarciaQ
Text: Sylver Galaxy
http://sylvergalaxy.blogspot.com/

CUARENTON

Hoy es mi cumpleaños y al contrario de otros años no me apetece publicar fotos del evento, para eso existen los faceboocks y esas cosas aunque no soy muy adicto a ellos que digamos!
Este año lo he celebrado en el SQ47, como final de algo y el principio de algo, la verdad es que casi todos los años me ha gustado hacer algo en casa, con mucha gente, fiestas temáticas, como la de las tortillas travestis, la fiesta de blanco, la de ponte algo en la cabeza, la de pelucas y cahipiriña.... tantos recuertos, pero este año para zanjar y enterrar mis treinta y empezar los cuarente he decidido hacerlo diferente.
Dicen que cuando los cumples estas como en la mitad de la vida, que te sientes mayor para muchas cosas y no tanto para otras, muchos de a mis amigos me han explicado lo que sintieron, otros me han escrito cosas muy bonitas, al fin y al cabo cada uno lo siente a su manera, lo que si creo que importa es que lo hagas siendo auténtico....
Besitos Sylver

FELIZ 2011

JOU JOU JOU!!!!!
SPUNKYNOEL Y YO OS DESEAMOS A TODOS UN FELIZ 2011!!!!!

FELICES FIESTAS

HOLA A TODOS UN AÑO MÁS OS MI PERRITO SPUNKY Y YO OS QUEREMOS FELICITAR ESTAS FIESTAS NAVIDEÑAS, Y DESEAROS UN 2010 LLENO DE LUJO Y DE TODO LOS BUENO LO MEJOR.
QUE TODOS VUESTROS SUEÑOS SE HAGAN REALIDAD.
BESITOS NAVIDEÑOS DE:
SPUNKYNOEL Y SYLVEGALAXY

OS DEJO EL ENLACE DE FELICITACIÓN NAVIDEÑA DE LEONA CARRINTONG DE LA CUAL SOY SUPER FAN......

http://www.youtube.com/watch?v=gkVsqkCPY5A&feature=related

EL SUEÑO DE NIL

EL SOMNI D’ EN NIL

L’altra tarda vaig quedar amb el meu colega Nil.
En Nil i en Robert son parella des de fa gairebé onze anys i s’estimen moltísim.
Ara fa buit mesos que en Robert va haver de marxar a Milà per motius laborals i en Nil s’ha quedat a Barcelona ja que es una cosa momentània i ell en té tota la seva vida a la ciutat comtal.
En Nil havia quedat amb mi per explicar-me com havia estat el seu últim viatge per trobar-se amb el seu estimat i tot i que se’l veia força content, vaig detectat que no era en Nil de sempre.
Una vegada amb ell a la cerveseria de sempre, jo li vaig preguntar, que tal havia estat la retrobada amb en Robert ja que feia gairebé tres mesos que no es veien, i en Nil en va contestar:
Nil: Mira Sylver, jo sé perfectament que no soc ni Madonna ni una gran estrella de cinema, es a dir que desprès de tres mesos sense veuren’s no m’esperava una benvinguda amb flors ni catifes vermelles ni tot això , i tu hem coneixes Sylver, però desprès d’un viatge interminable, en Robert hem va enviar un missatge al mòbil en arribar a l’aeroport i hem comenta que m’hauria de passar per la seva empresa ja que no podia sortir, imaginat la meva sensació, tres mesos sense veure a la persona que estimes i de sobte el veus al seu lloc de treball, tot ple de gent desconeguda amb les típiques mirades de reüll i jo allà amb la meva maleta hem sentia més Lina Morgan que mai...
En Nil hem va explicar que després de aquella trobada i que es normal i que no sempre tenim el que volem el dia que vam estar junts van ser genials i que ho havia viscut com una mena de lluna de mel, tot i que havia detectat que en Robert últimament estava molt capficat dintre del seu mon, de la seva feina, que entenia que ara era el que li tocava de fer però que patia de que la relació es refredes per culpa d-aquesta obsessió d en Robert.
En Nil estava tan neguitós que hem va explicar un somni que va tenir i que he cregut oportú i amb el seu permís es clar, explicar- lo en aquest relat.
Somni d en Nil:
Nil: Era un mati preciós feia un vent agradable i en Robert m havia proposat de portar me a un lloc que havia descobert i que volia que jo veies.
En arribar vaig flipar era un acantilat d uns cent metres d alçada, en Robert i jo ens vam enfilar pel precipici i gairebé no veiem el final, només el soroll del silenci i les nostres veus.
Jo tenia por de caure pel precipici però en Robert estava ben lligat amb una corda, una corda molt gran que estava lligada a les portes de la seva empresa.
En Robert aguantava molt fort amb els seus braços i jo hem sentia com la protagonista de Titànic mirant a l infinit mentrestant en Robert m aguantava però de repent….
A en Robert li va sonar el seu mòbil, li trucaven de la seva empresa i era molt urgent Així que hem va deixar caure pel precipici i va anar corrents a la seva empresa i mentrestant jo queia pel precipici…..
Recordo que mentrestant queia pel precipici hem trobava a molta gent, a tots el meus amics, a la meva família i tothom hem deia que voles fins al sol. Jo no podia perquè anava amb molta velocitat i cada vegada veia el terra mes a proa dels meus nassos i hem feia molta ràbia pel que m havia fet en Robert ...
Però de sobte vaig entendre que si en Robert havia de estar ara on era, jo havia de volar fins al sol i no se com vaig començar a moure els meus braços i de repent vaig veure que tenia ales, i que les podia moure i que ja no queia, i que el terra cada vegada era mes lluny, estava volant, seguint el camí de la llum, estava volant cap a la llum....
ESTE ES EL ARTICULO QUE HE ESCRITO PARA EL ÚLTIMO NÚMERO DE LA REVISTA INFOGAY DEL NUMERO DICIEMBRE DEL, ESPERO QUE OS HAYA GUSTADO.
EL TEXTO ES DE: sylvergalaxy
Y LA ILUSTRACIÓN ES DE: A. Jesús Ramos Lucena

AMORS D'ESTIU

Para los que no tengais la revista y si los interesad@s ...Este es el relato del último número de la revista Infogay del colectivo GL de Barcelona.

Texto: Sylver

Ilustración: A. Jesús Ramos

AMORS D’ESTIU
El protagonista d’aquesta història es diu Jordi i és un xicot que com aquell que diu, no fa ni tres dies que va arribar de les seves vacances i encara està aterrant en aquesta mena de monotonia que ens recorda a quin mon estem encara que ell no ho senti així en aquests moments.
Aquest any el distí que ell nostre protagonista ha triat per les seves vacances ha estat; Argentina, hi anava per dos motius de bastant pes:
El primer per tal de conèixer Argentina, tot i que en Jordi ha vingut amb un sentiment bastant satisfactori, ja que el país l’ha fascinat en tots els sentits, i que ha vist coses impressionants us diré que tranquils, ja que no penso fer una explicació dels paisatges que ha vist, ni quedar un dia amb ell i tots vosaltres, si es que no voleu, per ensenyar-vos les fotografies de les Catarates de Iguaçú i el Perito Moreno, no penso parlar dels racons que ha descobert, soc molt conscient que per això ja teniu milers de pàgines webs bastant interessants que podeu consultar i es que més aviat m’agradaria parlar del segon motiu pel qual en Jordi havia decidit fer aquest viatge a la terra dels antics Patagònics.
El segon motiu era que a l’Argentina es trobava el seu xicot, l’ Ariel.
En Jordi i l’Ariel ja feia gairebé tres mesos que no es veien i es clar en Jordi es moria de ganes de trobar-se amb ell.
Durant el període de temps que havien estat separats tots dos havien mantingut contacte sobretot via e_mail o be amb alguna trucada; i com molts de vosaltres ja sabreu, una relació amb tanta distància entre mig pot causar molts conflictes interns i en Jordi no es menys.
En Jordi havia viscut aquesta experiència, al principi, com una mena de prova i amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos, tot i que ho vivia amb força normalitat era molt conscient que clar una trucada en un moment donat i un e_mail romàntic podia ser suficient ja que tot era perfecte.... Bé quasi tot ja que li faltava la seva presència i el seu contacte.
D’aquesta manera i de mica en mica va començar a tenir dubtes, i no sobre l’Ariel i la seva fidelitat, ja que els protagonistes de la història estan molt enamorats, més aviat els dubtes que en Jordi volia resoldre eren sobre els seus sentiments.
Bé en Jordi volia saber si es pot estimar amb la mateixa intensitat o si realment aquests sentiments es magnifiquen amb la distància, es a dir volia comprovar si això que passa als programes del tipus “Gran Hermano”, de la típica parella que estan separats durant un període de temps i que el que està dintre de la casa ho passa fatal i tot això esdevé amb la sensació de que no es pot viure sense la mitja taronja, i que es creu que s’estima més que avans ja que en tot aquest temps, s’han adonat de moltes coses i tot això....
Us diré que en Jordi es un tele-adicte fanàtic d’aquests programes i que per moments i amb la distància hi havia dies que ho vivia d’aquesta manera i d’altres que no sabia si ho estava magnificant tot amb tants quilòmetres de separació.
I amb totes aquestes sensacions va arribar el dia, i desprès de gairebé tretze hores d’avió i no se quants “Miolastans” ja que en Jordi ho passa fatal als avions des de que va veure la pel·lícula “Viven” .... en Jordi va aterrar a Buenos Aires i feta tota un Evita es va trobar amb el seu estimat.....
La trobada va ser d’allò més emotiu i passional però això forma part de la intimitat dels nostres protagonistes.
Anàvem passant els dies i en un principi tenien una sensació semblant a la que tenien quan has fet un examen a la universitat, es a dir, tenien aquesta sensació de que ja està fet i ara falta saber els resultats i en aquells moments al més important era el fet que estaven junts de nou.
En Jordi i l’Ariel van estar junts gairebé cinc setmanes, pot ser el seu rècord de temps en estar junts i la conclusió del nostre protagonista va estar la següent.
En Jordi quan tornava desprès de tants dies junts venia pletòric i ple d’amor i bastant més relaxat, es clar, però una vegada aquí un dia hem va trucar per telèfon i hem va dir:
Sylver, tinc una sensació molt estranya saps, es sobre aquella comparació que et vaig posar de quan fas un examen, la meva conclusió es que si que l’he aprovat, però que amb que el viscut he vist que els sentiments que ens mostren al Gran Hermano... son mentida podrida, que realment tot es magnifica i que jo l’he viscut com un parèntesis.... saps tinc la sensació que he fet com una mena de parèntesis sentimental en el temps que he estat separat i que ara que he tornat ha estar amb l’Ariel he viscut tot com una mena d’amor d’estiu, que realment ara els sentiments son més profunds i han augmentat tot i que ara ell està en Buenos Aires i jo estic aquí i tinc que continuar endavant....

Sylver

UNA AÑO MÁS

Hoy es mi cumple un añito más.

Este año para celebrarlo voy ha hacer una fiestecita en casa. Me apetece mucho la verdad reunión y cháchara algo relajadito.

Hace tres años celebré la Travestis Tortillas Party y parece que fué ayer pero este año me apetece algo diferente.

He pensado en el verano, en las ganas que tenía de que llegase para mí este invierno ha sido duro tanta lluvia y más ahora que voy a tener dos (inviernos me refiero, es que en agosto me voy a Argentina y allí será invierno otra vez....pero será por una buena causa).

Y pensando en algo verniego mientras escuchaba de fondo el último single de "la pequeña edad de hielo" se me ocurrió, el hielo el blanco..... ¿porqué no hacer una fiesta en la cual todos vayamos de blanco?

Y así Fué la fiesta de blanco.

Empezaron a venir Ferrán, mi niño mi sobrinito vestido de blanco más guapo para comerselo y luego mi niña María mi niña, mi hija putativa... requeteguapa los dos más guapos dandose besitos (creo que se gustan).

Mi hermana y Guillem cargados de Lambrusco que buena idea, y Fátima mi mujer preferida optó por el negro pero a ella se lo perdono todo, luego vino mi hermana siamesa mi Enric con unos sombreros adquiridos en el chino que nos daba ese toque chic que tanto nos mola, Natalia y David que estaban pletóricos se acababan de comprar un crucero para este verano por las islas griegas, mi Sandry y Joan me trajeron el pastel (que rico estaba) me faltaron las velas, creo que este ha sido el primer años que no las apago y me gusta la idea ha sido como que ya soy mayor para apagarlas y de repente apareció Tere radiante, tere en un principio se venía conmigo a Argentina pero ha cambiado de planes y se va a la india.

De repente nos reencontramos Fátima, Sandra, Tere y yo los cuatro estuvimos en china va ha hacer ahora cinco años y desde entonces no coincidiamos los cuatro juntos que sensación hemos pensado hacer una cenita cuando acabe el verano para contarnos nuestras cositas.

Raquel y Maika se iban superconjuntadas de blanco o fucsia (que era otra opción).

Y cómo no mis niños Segi y Jordi mis exóticos que me encantó que viniesen y acabar la fiesta con ellos.

Hoy me siento que no soy tan mayor.

GALAXY